-I tu, quina música escoltes?
-Oh, una mica de tot. Quan estic deprimida, Portishead. Quan estic contenta, Offspring. Quan vaig borratxa, Strombers. Quan tinc ressaca, Victòria dels Àngels. quan estic enamorada, Belle and Sebastian. Quan estudio, Mozart. Després d’un examen, Jarvis Cocker. Després del dentista, Spurts. Quan estic desfasada, Babyshambles. Quan ovulo, Kings of Leon. Quan m’avorreixo, Arctic Monkeys. Quan tinc insomni, Mishima. Quan tinc bon karma, Radiohead. Als matins, Manic Street Preachers. A la tarda, Sonic Youth. Al vespre, John Coltrane. I New Order, El Rey Amarillo, Guns’n'Roses, Moby, Charlotte Gainsbourg, siwel, Pernice Brothers… Continuo?
Més feina per a en Jordi. Mirarà de recordar algun d’aquests grups i els buscarà a Musicovery, a Goear, a SkreemR, a Microplasma.
[...]
-Té la figura d’una barbie i la ment d’una bratz -diu en Churchill-. I les cames em recorden el solo de guitarra de Shine on you crazy diamond. Està per sucar-hi formatge.
Vicenç Pagès Jordà
Els jugadors de whist
Una de les millors sorpreses amb què m’he trobat mai. Normalment no aposto gaire per la literatura catalana a menys que sigui algú que conec. En aquest cas, Vicenç Pagès no el conec de res, és el primer llibre seu que llegeixo. I n’he quedat molt content.
És una novel·la força diferent de les que acostumo a llegir, i alhora força semblant. Per exemple, recorda bastant (salvant distàncies a Murakami amb les seves referències musicals, i de fet ho amplia amb una magnífica col·lecció de pel·lícules sobre adulteri. Alhora, es diferencia molt de la resta de novel·les per la seva proximitat a les noves tecnologies: fotologs, messenger, Spotify, Counter Strike, pàgines web de referència com AbandonWare o IMDB, Facebook, YouTube, revistes digitals… Fotografia, adulteris, morts, jocs records i fets passats que potser hauria sigut millor no recordar. I, sobretot, llistes. Destaca la gran quantitat de llistes de coses variades: cançons, grups de música, pel·lícules, personatges, noms carinyosos…
També cal destacar la facilitat de l’autor per crear personatges. Assegura que els personatges són ficticis, però la seva mutabilitat, la seva manera de pensar i expressar-se cada un, fan pensar que potser fins i tot la història podria arribar a tenir un cert aspecte autobiogràfic. Òbviament, parlo sense saber.
Molt, molt recomanable. M’ha sorprès moltíssim, i realment m’ha deixat un molt bon gust de boca.
Puntuació: 9
