L’aeroport

Basat en la fotografia de Schyz0+.

Hi ha molta gent al meu voltant. Massa. M’agobio molt veient tanta gent alhora, movent-se sense parar com formigues. A més, hi ha molt soroll: les rodes de les maletes, la gent que parla, la senyora que anuncia pels altaveus que els passatgers d’un vol amb una destinació llunyana ja poden embarcar… L’única manera de calmar-me és concentrar-me en alguna escena concreta.

A uns metres davant meu hi ha un bar. escenes força típiques: un home de negocis esmorzant sol, una parella de joves que semblen estar enamorats prenent un últim cafè abans d’emprendre el seu viatge cap a la lluna de mel… No em puc concentrar en ningú, els diaris de la gent estan massa lluny com per veure’n ni tan sols el nom, i la gent que camina entre ells i jo no ajuda. em distreuen massa.

Canvio d’objectiu abans de posar-me més nerviós. em fixo en les pantalles de televisió on s’anuncien les pròximes sortides de vols. Des d’on estic situat no les puc llegir, però intento imaginar-me les possibles destinacions. Frankfurt, Toronto, Roma, Londres, Varsòvia, Tòquio… Si pogués triar, ara mateix sortiria de la cua i aniria a buscar el primer vol que trobés cap a Marràqueix. No sé perquè, però últimament m’atrau molt, aquesta ciutat. Massa desconeguda per a nosaltres. Molta gent, sí, però amb un ritme de vida tan diferent que no m’agobio.

Sospiro. No vull ser aquí. No m’agraden aquests llocs. Massa tràfec, massa nervis, massa corredisses per arribar a temps. Quina merda. M’estic tornant a posar nerviós. Concentra’t, em dic. Busca una escena tranquil·la i concentra-t’hi.

Torno a mirar a les pantalles. Un home s’ha col·locat just a sota seu per tal de llegir-les bé. Busca per les diferents pantalles fins que troba la que anuncia el vol que ha d’agafar. On deu anar? No sembla preparat per fer un viatge gaire llarg. A més, sembla que va sol. Es mira el rellotge de polsera. Es relaxa. Deu anar més d’hora del que comptava. Desvia la mirada de les pantalles per tal de buscar un lloc buit en algun banc. En deu haver trobat un, perquè arrossega la seva petita maleta pel parquet fins que desapareix del meu camp de visió..

On deu anar? Realment, sembla que marxi per una nit o dues, si hem de fixar-nos en la mida de la maleta. Dues mudes, un pijama i quatre coses més. No sembla un hme de negocis, tot i que últimament hi ha homes de negocis vestits amb roba de carrer. Així és la nostra societat. Tampoc crec que viatgi gaire lluny, els vols intercontinentals són molt cars i no crec que vulgui gastar tants diners per a dues nits…

I si no és un home de negocis, per què viatja? Va a visitar algú? Va o torna? D’on és? Com es diu? Sembla mentida quantes preguntes et pots fer d’una persona, i quantes històries et pots inventar per respondre-les… Podria ser, efectivament, un home de negocis que viatja a alguna capital per tancar el contracte de la seva vida. Podria ser un escriptor que busca tranquil·litat i inspiració. Podria ser un aficionat que va a veure un concert del seu grup preferit. Fins i tot podria ser una persona avorrida que ha decidit marxar un cap de setmana ben lluny. També podria ser…

Un cop a l’espatlla. El meu nom. Torno a la realitat. Tinc l’home de la maleta al costat, amb la mà a la meva espatlla i mirant-me somrient:

-Som-hi, fill. La porta d’embarcament no està gaire lluny d’aquí.

Nota mental: quan torni m’he de revisar la vista.