Durant milers i milers d’anys, ls zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perrfeccionat l’anterior, les zebres ben ensenyades han propserat, i s’han reproduït, i pr això hi ha milions de zebres a la sabana. Un dia com qualsevol altre, una zebra com qualsevol altra té set. I mentre s’apropa a la bassa recorda la primera lliçó que va aprendre de la seva mare:

Quan beguis, no et refiïs. Els lleons s’amaguen pels voltants dels abeuradors, aprofiten que tens el cap cot i estàs distreta. Sigues prudent: dreça les orelles i gira-les per escoltar el que no pots veure.

Albert Sánchez Piñol
Tretze Tristos Tràngols

Ai, Piñol, Piñol… Que curt se m’ha fet aquest llibre! Cent seixanta pàgines que em vaig cruspir amb tres viatges en tren! Però quines històries, renoi… Esquimals que fugen d’óssos que fugen d’esquimals, armaris encantats, homes vinguts de la lluna… Trezte tristos tràngols, efectivament: tretze contes tristos on els personatges passen veritables tràngols.

Què més es pot dir d’un llibre com aquest? Suposo que algú amb gràcia literària o per fer crítiques en podria extreure moltes conclusions. Jo la veritat és que no puc dir gaire cosa. Simplement que vagis a la llibreria i compris el llibre. Val la pena. Abans, però, potser hauries debuscar dins teu la resposta a la següent pregunta:

Què ha de fer una zebra si vol sobreviure a la sabana?

La resposta, és clar, la trobaràs al llibre

Puntuació: 8

-I tu, quina música escoltes?

-Oh, una mica de tot. Quan estic deprimida, Portishead. Quan estic contenta, Offspring. Quan vaig borratxa, Strombers. Quan tinc ressaca, Victòria dels Àngels. quan estic enamorada, Belle and Sebastian. Quan estudio, Mozart. Després d’un examen, Jarvis Cocker. Després del dentista, Spurts. Quan estic desfasada, Babyshambles. Quan ovulo, Kings of Leon. Quan m’avorreixo, Arctic Monkeys. Quan tinc insomni, Mishima. Quan tinc bon karma, Radiohead. Als matins, Manic Street Preachers. A la tarda, Sonic Youth. Al vespre, John Coltrane. I New Order, El Rey Amarillo, Guns’n'Roses, Moby, Charlotte Gainsbourg, siwel, Pernice Brothers… Continuo?

Més feina per a en Jordi. Mirarà de recordar algun d’aquests grups i els buscarà a Musicovery, a Goear, a SkreemR, a Microplasma.

[...]

-Té la figura d’una barbie i la ment d’una bratz -diu en Churchill-. I les cames em recorden el solo de guitarra de Shine on you crazy diamond. Està per sucar-hi formatge.

Vicenç Pagès Jordà
Els jugadors de whist

Una de les millors sorpreses amb què m’he trobat mai. Normalment no aposto gaire per la literatura catalana a menys que sigui algú que conec. En aquest cas, Vicenç Pagès no el conec de res, és el primer llibre seu que llegeixo. I n’he quedat molt content.

És una novel·la força diferent de les que acostumo a llegir, i alhora força semblant. Per exemple, recorda bastant (salvant distàncies a Murakami amb les seves referències musicals, i de fet ho amplia amb una magnífica col·lecció de pel·lícules sobre adulteri. Alhora, es diferencia molt de la resta de novel·les per la seva proximitat a les noves tecnologies: fotologs, messenger, Spotify, Counter Strike, pàgines web de referència com AbandonWare o IMDB, Facebook, YouTube, revistes digitals… Fotografia, adulteris, morts, jocs records i fets passats que potser hauria sigut millor no recordar. I, sobretot, llistes. Destaca la gran quantitat de llistes de coses variades: cançons, grups de música, pel·lícules, personatges, noms carinyosos…

També cal destacar la facilitat de l’autor per crear personatges. Assegura que els personatges són ficticis, però la seva mutabilitat, la seva manera de pensar i expressar-se cada un, fan pensar que potser fins i tot la història podria arribar a tenir un cert aspecte autobiogràfic. Òbviament, parlo sense saber.

Molt, molt recomanable. M’ha sorprès moltíssim, i realment m’ha deixat un molt bon gust de boca.

Puntuació: 9

Cuando escribía el código de alguna aplicación, por sencilla que fuera, jamás cometía el error de suponer que, entre las miles de líneas que iba dejando atrás, no quedaba agazapado algún error fatal que impediría el funcionamiento del programa en el primer intento. Tras el esfuerzo de concebir el proyecto y de desarrollarlo durante semanas o meses, todavía quedaba la tarea más dura y apasionante: la búsqueda desesperada de esos imperceptibles fallos de estructura que daban al traste con el inmenso edificio costosamente levantado. Sin embargo, jamás me enfrentaba al código con las manos vacías pues, mientras escribía rutinas y algoritmos, un sexto sentido me iba indicando dónde quedaban esas zonas oscuras que, probablemente, más tarde serían la fuente de todos los problemas. Y nunca dudaba de la verdad de estas intuiciones. Cuando, al finalizar, aplicaba el compilador para comprobar el funcionamiento, siempre termiba confirmando la relación entre los fallos finales y aquellas zonas oscuras. Buscarlas y encontrarlas rsultaba mucho más interesante que corregirlas, porque corregir era algo simple y mecánico, mientras que descubrir el problema, correr tras él llevado por una corazonada o una sospecha, tenía su parte de gesta, de Ulises intentando llegar a Ítaca.

Como si mi hermano Daniel fuera una aplicación de millones de líneas, mi valioso sexto sentido me estaba advirtiendo de la presencia de zonas oscuras relacionados con los fallos de su cerebro.

Matile Asensi
El origen perdido

L’informàtic català Arnau Queralt es troba, de sobte, apartat de la seva còmoda vida entre ordinadors i clavagueres de Barcelona per culpa d’una misteriosa malaltia que afecta al seu germà Daniel, antropòleg, i que el deia en estat vegetatiu. Així, Arnau combinarà aparells tecnològics moderns amb telers i teixits inques, excavacions arqueològiques i llenguatges perfectes per tal de salvar el seu germà.

Un llibre interessant que em va enganxar al principi, amb històries, teories i dades força curises del (per a mi) desconegut món inca (o quítxua, més correctament parlant…).

Puntuació: 8

Que los dioses te guarden, Fabio, de esta plaga, pues de todas las formas de purificar el cuerpo que el hado nos envía, la diarrea es la más pertinaz y diligente. A menudo he debido sufrirla, como ocurre a quien, como yo, se adentra en los más remotos rincones e incluso allende sus fronteras en busca del saber y la certeza.

Eduardo Menoza,
El asombroso viaje de Pomponio Flato

Boníssim llibre el d’Eduardo Mendoza. Escrit amb un estil que fa pensar realment en un autor romà, humor negre i amb ganes de parodiar a tothom. Una suma de novel·la policíaca, novel·la històrica i paròdia de totes elles. Només cal veure l’inici del llibre (citat al principi d’aquesta entrada). Pel què fa als personatges, tots ells són molt especials: el nen Jesús, Maria i Josep, Llàtzer, una parella de prostitutes, bandits, sacerdots, velles desdentegades que ofereixen allotjament a canvi d’unes quantes monedes o l’equivalent amb llet de cabra, oficials d’exèrcit amics de la corrupció urbanística…

Puntuació: 9′5

La cambrera porta l’amanida de pollastre i la torrada. Posa més cafè a la tassa de la Mari. Finalment comprova que ja tinguin tot el que han demanat. El noi agafa la forquilla i el ganivet, i ataca l’amanida amb un gest expert. Llavors agafa la torrada, se la mira d’aprop i fa una ganyota.

—Ja els puc dir que la vull ben cruixent, que no l’encerten mai. No ho entenc. Amb la diligència i el desenvolupament tecnològic dels japonesos, i amb els principis de mercat que respecte el Denny’s, no hauria de costar tant fer una bona torrada cruixent. ¿No trobes? No entenc perquè no ho fan. ¿De què serveix una civilització que no és capaç de fer una bona torrada al gust del client?

Haruki Murakami
After Dark

Prostitutes xineses atacades per clients, germanes que desapareixen del món real i apareixen en una pantalla, trombons (tant instruments com persones que toquen aquest instrument), jazz com a música d’ambient i reflexions sobre la societat. Una altra obra d’art del japonès Murakami.

Puntuació: 9